diumenge, 10 de desembre de 2017

Pérez Reverte i Cañizares


Iñaki López entrevista Pérez Reverte en la Sexta Noche. Un Pérez Reverte moderat i equànime. De sobte, titular: Espanya és un estat frustrat. Després de deu minuts de publicitat, ve l’aclariment: la gent, no; la gent és fantàstica, però per raons històriques que només saben els que han llegit història (religió, feudalisme, monarquia, corrupció...), l’estat no ha sabut imposar-se, no ha sabut crear un relat; potser ens ha faltat guillotina. Sí que ho ha sabut fer l’estat francés, allà en totes les escoles hi ha una bandera francesa; la guillotina. Més o menys hi estic d’acord, tot i les ironies.

Ara ve Catalunya. L’independentisme català sí que ho ha sabut fer, ha creat un relat propi (basat en realitat o ficcions, com tots els relats nacionals) que l’ha gent s’ha cregut. Els jóvens tenen fe, esperança en el futur. Conseqüència: en deu anys la cosa haurà quallat, però per a pitjor. Pum: nou titular i deu minuts més de publicitat. Per a no aclarir res, perquè en aquest cas ja estava tot dit. L’independentisme català (de moment no hi ha estat) ha estat capaç de crear un relat propi (que inclou, entre altres, carregar-se el feudalisme i la monarquia), aconsegueix que els seus jóvens tinguen fe, esperança en el futur. És a dir, tot allò que Pérez Reverte troba que, per desgràcia, l’estat espanyol no ha sabut fer, això que li falta a Espanya per a ser un estat completament collonut (el clima i la gent els té). Doncs resulta que l’independentisme català ho ha aconseguit, però en aquest cas serà per a mal. Com quedem? Mal per a qui? Una estona pegant-li voltes fins que  m’il·lumina el gran pensador Cañizares: la Unitat d’Espanya és cosa de l’Esperit Sant. Així ja ho entenc. Els catalans potser aconseguiran un relat propi, fe, esperança en el futur, il·lusió, però llençaran a perdre un bé superior, infinitament superior: la Unitat d’Espanya. Entre Pérez Reverte i Cañizares m’ho han deixat clar. A veure com s’aclareixen entre ells per a la cosa de la guillotina. 

dijous, 28 de setembre de 2017

CÍRCULOS VIRTUOSOS

CÍRCULOS VIRTUOSOS

Yo quisiera decidir
però introduciendo un cambio.
No metas cambio silario
que está la guardia civil.
¿Por qué no votamos?
Porque ellos no quieren
¿I por qué no quieren?
Lo dicen las leyes
¿Quien puso las leyes?
Las pusieron ellos
¿Por qué las pusieron?
Pa que no votáramos.
Eso mismo fue
lo que yo le pregunté.
¿Por qué no votamos?


Yo quiero bailar un son
i dice Santamaria,
yo de tu no bailaria
porque está triste Rajoy
¿Por qué está tan triste?
Porque habla muy poco
¿Por qué  habla tan poco?
Pues no sabe lenguas
¿I por qué no aprende?
Pues no quiere hablarlas.
¿I por qué no quiere?
Porque está muy triste.
Eso mismo fue
lo que yo le pregunté
¿Por qué está tan triste?

dissabte, 15 de juliol de 2017

inhumà

No conec res més humà que les coses que els humans qualifiquem d'inhumanes.

arrogància i providència

L’eterna dualitat  humana, la lluita entre el bé i el mal, podria  tindre (no he dit “té” per hostilitat al dogma) el seu origen en els gens, és a dir que, segurament, està escrita en suggeridors renglons espirals, i no pas en cap llibre ni làpida inspirats per un alé diví. La vida, després de més de quatre mil milions d’anys d’evolució, ha arribat en aquest estadi en què ens trobem els humans, i ho ha fet a través d’una barreja equilibrada d’atzar i de viabilitat. En el procés ens han acompanyat milions d’espècies tan viables com la nostra i n’han desaparegut molts altres milions que també havien estat viables fins que van deixar de tenir l’atzar a favor, algunes molt pròximes a la nostra. Som egoistes perquè ho hem de ser, perquè la selecció natural ha agafat aquest camí i ha resultat reeixit, i som altruistes per la mateixa raó. L’altruisme i l’egoisme, el bé i el mal, el vici i la virtut, formen part de la nostra pròpia essència i la seua exacta combinació és la clau del nostre èxit com a espècie. Sense ells no seríem ací (o, si ho preferiu, seríem una altra cosa). L’arrogància, que segurament també és connatural amb la nostra fòrmula genètica, ens fa pensar que som una espècie diferent, superior a les altres, una espècie elegida. I això, ens agrade o no, també forma part del nostre èxit genètic. Com podria formar del nostre fracàs futur si no som capaços de desenvolupar-ne mecanismes de correcció. El canvi climàtic o escalfament global ens condueix inexorablement cap a la major catàstrofe mai viscuda per la humanitat moderna. I això no és, a hores d’ara, un fet opinable, sinó una evidència que comparteixen la gairebé totalitat dels científics del món, basada en milers de dades objectives i, perdoneu, irrefutables. El millor del cas, diuen els experts, és que es podria evitar, i el pitjor del cas és que, ara per ara, una majoria dels qui en tenen la clau no ho volen fer. Pensen que n’eixirien perdent, i potser és veritat a curt termini, però no ho és pas a llarg termini. Confiem il·limitadament en les nostres possibilitats o en la providència, i ens limitem a mirar-ho amb una estranya passivitat. El nostre cervell està programat per a reaccionar davant el perill immediat com a individus, i també davant el perill, immediat, contra la nostra tribu, però no ho està per a perills a llarg termini contra un enemic que no té cap ni peus... Tal vegada quan els efectes siguen més evidents? El problema és si llavors no serà tard. 

diumenge, 12 de febrer de 2017

viva españa!

A Espanya no ha hagut de ressuscitar el feixisme perquè mai no s’havia mort. Tots sabem que el racisme i la xenofòbia espanyols estan ben vius i voten el PP. I això no és necessàriament una cosa dolenta. En alguna part, a dins del nostre ADN, hi deu haver escrita la por a la diferència i prescrit el desig d’eliminar-la. Per això en alguns llocs on el feixisme havia quedat exclòs de la vida política (o s’hi mantenia de forma residual) la xenofòbia ha acabat experimentant un renaixement fulgurant. A Espanya, gràcies al PP, no. I no perquè l’ ADN espanyol siga diferent, sinó perquè el feixisme sempre hi havia estat. Això sí, maquillat i ensinistrat per aquesta dreta “moderada”, capaç de discursos democràtics impecables, d’un europeisme modern i integrador, de mostrar-se, en definitiva, com un partit demòcrata-liberal-occidental, a l’estil dels alemanys o els francesos, i, miraculosament, aglutinar el vot feixista. Gràcies siguen donades, doncs, al paper moderador del PP.

Ara bé, heu de comprendre que perquè un gos rabiós no mossegue, no hi ha res com tindre’l ben alimentat. I en això el PP ha tingut sort. Mentre altres han de buscar-se un enemic exterior, Espanya el té a casa. Tot allò que no és castellano rancio, és sospitós d’antiespanyol.  Així, quan la caverna se li revolta, el PP li amolla la carnada. I ja sabeu quin és l’aliment que assadolla com cap altre la jama feixista espanyola,  el que l’eleva a l’èxtasi patriòtic: la carn infecta i traïdora de catalans, o de qualsevol cosa que se li assemble. 

dimecres, 28 de desembre de 2016

Sant Antoni, 2017


Sant Antoni

-Lloat siau, sant Antoni,
per més que passen los anys,
no hi ha festa com la vostra,
ni com vós cap altre sant
que escolte los nostres precs
i mos puga consellar.
Vos ho agraïm de bestreta,
i ací teniu el d’enguany:
que al molt dilecte sant Pere,
digueu de la nostra part
si no podia mostrar-se
un pessic més mesurat
en lo negoci de pluges
i oratges en general.

Segur que esteu al corrent
que en este any que ha passat,
tot han sigut destarifos,
disgusts i calamitats.
Ni en hivern ni en primavera
no ha fet una arruixâ,
tal ha sigut la sequera,
que per haver de regar
mandarines i taronges,
caquiers i melonar,
hem hagut de captar aigua
en un poble del veïnat.

I si penseu, sant Antoni,
que no mos podem queixar
perquè a final de carrera
la campanya s’ha salvat,
és que encara no sabeu
de la missa la mitat:
s’ha perdut mitja collita
per la cosa del tamany,
i entre plagues i granissols,
l’altra mitja s’ha malvat.

Al capdavall, sant Antoni,
el llaurador ha quedat,
amb la mà dreta darrere
i l’esquerreta davant.
I lo que és pitjor encara,
hem perdut la dignitat:
amprar-los aigua als de Bèlgida!
Si els vells alçaren el cap...

Per si no n’hi havia prou,
en desembre ben entrat,
no sabem al bon sant Pere
quina mosca li ha picat,
però fóra mosca o puça,
s’ha quedat ben descansat,
i ha amollat en quatre dies
la que havia estalviat.

Adéu màrgens i camins,
quines solsides tan grans,
si ara volem arreglar-les,
mos haurem d’empenyorar.
Feien fredat, aquells xorros,
els barrancs tots desbocats...
si  la presa de Bellús,
mos arriba a rebentar
el campanar de Senyera
se’l troben enmig del mar.

La llàstima, sant Antoni,
i això ho dic per a acabar,
és no tindre canal 9
informant del temporal,
perquè les teles d’Espanya,
si no és cosa del robar,
de los pobres valencianos
més aïna fan poc cas:
“Hay  temporal en Levante,
un par de muertos i tal...”
Jordi, Victòria, Fortea...
com vos trobem a faltar!

I puix que ha eixit a conversa,
ens permetem demanar
si per un casual sabíeu
lo de la tele com va,
que ja són tres anys complits
i no els sentim alenar.

¿Podríeu, vós, sant Antoni,
ja posats a demanar,
havent marmolat sant Pere,
amb Nostre Senyor parlar,
a vore si ho endreçava
barata un bon berenar?


-Ni sant Pere, ni sant Jaume,
ni la cort celestial,
canviaran, fills meus, l’oratge
si no feu la vostra part.
Que la pluja no sap ploure,
a ningú no ha d’estranyar,
ja fa molt de temps que ho deia
amb versos bells el cantant.
I si fa uns anys que trobeu
el tuacte escarotat,
és per tot eixe ceodós
que no pareu d’amollar
amb tant de cotxe i d’avió,
i d’aires condicionats.

Quant a la televisió,
a gosades vectigal,
tant de fer-se avant i arrere,
esta gent em fa pensar
que potser no hi deu haver
més solució que resar.

Pep Albinyana

Açò és, aproximadament, el que vaig llegir el dia que se li va lliurar a Pep Albinyana el Premi Basset 2016.



Bona nit!
He dit, bona nit, perquè és de nit; de dia, haguera dit bon dia. Si no sabíeu que en valencià és així (no hi ha bona vesprada, com tampoc no hi ha bon matí), és que no heu vist l’entrevista que li fa una xicona retemplada del casal Jaume I al nostre amic Albinyana amb motiu del premi este que li han donat...
Parlant del premi, l’altre dia, l’il·lustre guardonat ací present, em va enviar un missatge que deia (literal): “que els del premi volen que vinga algú a dir quatre coses sobre els premiats. Si no tens res a fer eixa nit, i vols, ja saps què t’encomane”, 13:55. A les 13:58, li conteste: “compta que sí”.
En ma vida no havia que sí dit tan ràpidament a una proposició deshonesta (perquè, reconeix-ho, Pep: estes proposicions són deshonestes). Però bo, ja està dit, i ara a pegar-li voltes al nano: li entrarem per ací, li entrarem per allà...


Pep, això ja ho sabeu la majoria, té una llarga trajectòria de militància literària, filològica, periodística, social, artística, nacionalista... és un activista d’aquells que incomoden el poder i remouen la consciència dels dòcils, un manifasser d’aquells que (i que em perdonen els jóvens... si n’hi ha) ja no s’estilen molt.
Si et posaves a comptar les isetes d’Albinyana en la seua llarga trajectòria (ja tens una edat, Pep), no acabaries mai de la vida: l’Olla, el Ball dels Locos, Vilaweb, Estellés, Botifarra, la casa Santonja, Paco Munyós, Llach, l’IEVA, Miquel Gil, Partal... Però és que fer una enumeració, més o menys comentada i engarlandada, dels mèrits del premiat no m’acabava de fer el pes... De manera que em pose a rellegir el missatge de Pep a vore si sona la flaüta. Me’l mire i... EUREKA!, que va dir Arquímedes. Ho havia tingut davant dels ulls i no ho havia guipat. Explicar-ho, però, seran altres calces: la cosa és que en aquestes dues frases tan breus, la seua proposició (deshonesta) i la meua resposta (diligent), trobe que s’hi condensa en essència el tarannà de Josep Albinyana, que s’hi reflecteix la seua manera de ser i d’entendre el món, i, una mica també, com el veiem els altres. Anem-hi a pams.

Brevetat: Els qui el seguiu a vilaweb i al seu blog ja sabeu (i els qui no, ja ho dic jo ara) que és un dels seus trets d’identitat. Pep és escarit, sobri, estricte, concís, sintètic, minimalista... I ho és en el sentit més constructiu de cadascun d’aquests epítets. A Pep el destorba la brossa de riu i l’encega el fum de canyot. Quan ha de dir alguna cosa, l’amolla sense adjectius sobrers, i no com un servidor, que sovint s’encanta en palles i fa volar colomets. Això m’ho haureu de disculpar perquè, per una banda, la natura no m’ha dotat de la capacitat esporgadora albinyaniana, i per una altra, Pep és un home polièdric (aquesta li l’he manllevada a l’amic Paco Mompó, que si no està esta nit ací deu ser perquè té altres... llibrells que adobar) i un poliedre té cares, arestes, vèrtex, i, sobretot, una gran cavitat amagadeta.

La brevetat, però, no garanteix l’excel·lència del missatge si no va acompanyada de precisió, i en això no hi ha qui el supere: en una línia condensa tota la informació que cal. No hi caben justificacions, modèsties, excuses de mal pagador, afalacs acaramel·lats, condicions inassumibles... És a dir: això és lo que hi ha, xicon, si vols ho agarres i si no, tan amics.

La ironia i l’escepticisme: ja veus, el premi eixe, què hi farem, m’ha tocat... me’l meresc, no me’l meresc. Quina importància té això: me l’han donat i me’l menjaré amb tomaqueta. Les coses són així... i a ningú que li passe, o sí.
Ara bé, en l’entrevista aquella, Pep, sí que et deixes anar una mica més: dius que no saps si te’l mereixes o no, que potser n’hi ha d’altres que se’l mereixen tan com tu...   Comprenc que la xicona no para de furgar-te el tendre, i tots tenim debilitats, més encara davant d’una... d’una càmera.

La modèstia, quina cosa tan tremenda. La vanitat, la petulància, l’ostentació formen part de la condició humana. Tots en tenim, però són lletges. A que sí? I com que ho sabem, que no fan bonico, les amaguem tant com podem, cascú a la seua manera. Ara, passa sovint que provant d’amagar-ho deixem en descoberta el fingiment, la hipocresia, la falsa modèstia... I això encara és més lleig, molt més lleig. És tan difícil ser modest i no paréixer hipòcrita! I mira, Pep ho sap fer. Segurament perquè no li cal dissimular res, ell és així, ni modest ni immodest. Què difícil!            
Ara, bovet tampoc no és, i tenia arguments sobrers per a concloure que es mereixia este premi i més que n’hi haguera per donar. Llavors, com s’ho fa per a no caure en la temptació de l’arrogància. Doncs és tan fàcil com que no li passa pel cap, no el preocupen aquestes coses. Ell fa el que fa perquè és el que troba que ha de fer, sense esperar altra cosa que allò que fa servisca a les causes en què creu, i, a vegades, fins i tot sense esperar-ho. Ara bé, si, arribat el moment, resulta que li ho reconeixen, doncs també ho troba natural, no cal fer escarafalls ni negar les evidències.

Brevetat, precisió, ironia, modèstia, escepticisme, un cert distanciament, un pessimisme moderat barrejat amb un optimisme irreductible. Tot això, per més que semble contradictori, també podria ser un posat elegant o un artifici dramàtic, però no ho és. Darrere les reflexions de Pep (al blog o en directe), hi ha una visió personal del món, i de la vida, una visió lúcida i compromesa, i una capacitat extraordinària d’afrontar l’adversitat, personal, nacional, social, cultural, sense un sol bri de victimisme ni de ressentiment. Allà on els altres ens queixem i abaixem el cap, ell simplement passa pàgina i continua treballant. Simplement admirable.


I per a acabar, si em permeteu, parlaré d’una cosa que no sé si també es premia aquesta nit: l’amistat. Si féu memòria sobre les vostres relacions amistoses, sobre les més lleials que hàgeu tingut, hi descobrireu, molt probablement, un moment de dubte, un rastre de desconfiança, una sospita d’infidelitat. Jo amb Albinyana, no ho he experimentat mai, i posaria la mà al foc que tots els que el coneixen hi estan d’acord. Com a persona i com a amic és sempre un home honest, sincer, lleial, i generós... i doncs, els tres minuts que vaig tardar a contestar que sí, trobe que encara van ser excessius.