dimarts, 2 de gener de 2018

PER REIS, ÉS BOVO QUI NO HO CONEIX

Si sou matiners i curiosos, potser haureu observat que a hores d'ara el sol ix cada dia una mica més tard. Això sembla contradictori amb el fet que el 21 de desembre, solstici d'hivern, és el dia més curt de l'any. Teòricament, doncs, el sol hauria d'eixir cada dia més prompte. I així seria si mesurarem el temps amb un rellotge solar, però els rellotges mecànics tenen el seu propi ritme, que no coincideix exactament amb el del sol. I això produeix un desajust que resumim a continuació:

Entre el 21 de desembre (solstici d'hivern) i el 6 de gener el dia complet  haurà allargat 7 minuts i 23 segons. 
La vesprada havia començat a créixer per santa Llúcia (11 de desembre). El dia de reis la vesprada ja haurà allargat un total 14 minuts i 18 segons.
El matí continuarà minvant fins el 5 de gener.
El dia de reis és el primer en què creix el matí, tot i que de manera quasi imperceptible (el sol eixirà al voltant d'un segon abans que el dia anterior).

Si observem només lla posta del sol, el dia comença a créixer per santa Llúcia, i el dia de reis haurem guanyat més de 14 minuts de sol.
Si observem només l'eixida del sol, el dia minva fins a vespra de Reis, el dia de Reis haurem guanyat només 1 segon.

Sant Antoni 2018

–Lloat siau, sant Antoni.
Com va l’orgue per los alts?
Ací baix, roda la roda,
i el que es tufa té dos mals.

Tenim plantâ la foguera,
llustrosos los animals,
la berena en coixinera,
a punt per al gran sopar.

La porta de la capella
de trinca vos hem posat,
no mane Déu que, pel fred,
pescàreu un constipat.

I si encara no trobàveu
tota la comoditat,
a l’any que ve instal·laríem
un aire condicionat.

Ni buscant-lo amb candeleta
no trobareu un veïnat
tan devot del seu patró,
generós i agermanat.

Tot es fa de bon talent,
amb  estima i lleialtat,
sense afany de recompensa
ni ànim de notorietat.

I ara voldríem pregar-vos,
Si no és massa demanar,
que, per unes galindaines,
mos volguéreu advocar.

Deveu saber, sant Antoni,
com estem els valencians:
paguem molt i rebem poc,
i encara mos miren mal.

Que si somos aldeanos,
que si nos gusta llorar,
i que hablamos valenciano
no más que por fastidiar

No podríeu, vós, Sant Home,
dir als de la capital,
puix que entre tots omplim l’olla,
s’escudellen plats iguals?

Per si no n’hi havia prou
d’oloreta colonial,
de Madrid mos intervenen
les estrenes de Nadal.

N’heu vist, vós, de tan barruts,
que, t’espanten l’animal,
I encara posen destorbs
quan li vols ficar el ronsal?

Diuen els telenotícies
que a Sixena han retornat
unes relíquies i  sants
que un bisbe els havia pispat.

I no ho trobem mal ni bé,
però, si som tots germans,
podrien, la dama d’Elx,
tornar-la als il·licitans.

Tampoc mos agrada gens
que les nostres lleis forals
els botiflers se les passen
pel replec dels engonals.

I, com plorar és debaes,
tampoc no estaria mal
si a l’any que ve mos tocava
la sort grossa de Nadal.

Ja ho sé, ja ho sé, Sant Antoni,
que potser mo-n’hem passat,
vós teniu el vostre ofici,
no sou el rei Baltasar.

Podeu estar ben tranquil,
nosaltres els valencians,
tenim la llengua molleta,
però som molt conformats.

Al final, farem com sempre,
quatre remugons i avant ,
i quan tot se’n vaja a l’ascla,
cantarem per a ofrenar.

–Ai, fills meus, quina paciència
s’ha de tindre p’a ser sant.
Abans era tot més fàcil:
pregar i parar el cabàs.

Mes fa temps que al cel l’oratge
apunta de temporal,
lo que a uns els  sembla negre,
els altres ho veuen blanc.

Posem la guerra de Síria:
què fem amb els refugiats?
Uns diuen: cascú s’apanye,
i altres que fem caritat.

Els sobres, el tres per cent,
els paradisos fiscals,
la violència de gènere,
les sequeres i la fam.

Compteu com està el tuacte
que, amb el temps fent destrellats,
hi ha cosins que encâ se’n riuen
de l’escalfament global.

Per si no n’hi havia prou,
també en la cort celestial
se mos han amotinat
els angelets catalans.

L’arquebisbe de la capa,
el del nom d’ungüent de grans,
els diu que la Unidad Patria
l’ordena l’Esperit Sant.

Mes, davant les  amenaces,
en compte d’acatxar el cap,
els rebels, tots a una veu,
entonen el Virolai.

Déu no sap on amagar-se,
Sant Pere s’ha fet malalt,
la Maredéu broda randes,
i el colomet, desplomat.

I és que per totes bandes
mos estiren el ramal,
per ponent lo sant Lorenzo,
i per llevant, Montserrat.

Ja veieu, valencianets,
com tinc la cort celestial:
si les galindaines piquen,
vos les haureu de rascar. 


dijous, 21 de desembre de 2017

SOLSTICI D'HIVERN: EL DIA MÉS LLARG DE L'ANY

EL DIA MÉS LLARG




El mot dia té diverses accepcions, les dues més usuals són:
A)    Temps durant el qual  el sol és per damunt de l’horitzó. Oposada a nit, temps durant el qual el sol és per davall de l’horitzó.
B)    Temps  transcorregut entre dos trànsits consecutius del sol pel mateix meridià (dia natural). És a dir, temps transcorregut entre una mitjanit i la següent.

A la primera accepció fa referència l’adjectiu diürn (oposat de nocturn); a la segona correspon l’adjectiu diari. Aquests dos significats de dia han conviscut al llarg de la història i han donat lloc a cèlebres equívocs: Cleòmenes (segle VI aC.), rei d’Esparta, pactà una treva de set dies amb els habitants d’Argos, però a la tercera nit els atacà i els derrotà. Per excusar-se hi al·legava, el monarca pocavergonya, que la treva parlava de dies però no de nits.

Tots hem sentit a dir que el 21 de desembre, solstici d’hivern, és el dia més curt de l'any. Però això només és veritat si ens referim a la primera accepció de dia, és a dir, al temps en què el sol es troba sobre l'horitzó (part diürna del dia). En la nostra latitud aquesta durada és:

dia 20 de desembre: 9 hores 16 min 38 segons
dia 21 de desembre: 9 hores 16 min 33 segons
dia 22 de desembre: 9 hores 16 min 33 segons
dia 23 de desembre: 9 hores 16 min 35 segons  

Si ens referim al temps transcorregut entre dos passos consecutius del sol pel meridià oposat al nostre (mitjanit solar), es dóna el cas que el 21 de desembre no és el més curt sinó justament el més llarg de l’any. En posem uns quants exemples. Des d'aquest punt de vista, un dels dies més curts de l’any és el 22 de setembre.

dia 20 de desembre: 24 hores i 30 segons
dia 21 de desembre: 24 hores i 31 segons
dia 22 de desembre: 24 hores i 30 segons
dia 21 de març: 23 hores, 59 minuts i 42 segons
dia 22 de setembre: 23 hores, 59 minuts i 39 segons.


diumenge, 10 de desembre de 2017

Pérez Reverte i Cañizares


Iñaki López entrevista Pérez Reverte en la Sexta Noche. Un Pérez Reverte moderat i equànime. De sobte, titular: Espanya és un estat frustrat. Després de deu minuts de publicitat, ve l’aclariment: la gent, no; la gent és fantàstica, però per raons històriques que només saben els que han llegit història (religió, feudalisme, monarquia, corrupció...), l’estat no ha sabut imposar-se, no ha sabut crear un relat; potser ens ha faltat guillotina. Sí que ho ha sabut fer l’estat francés, allà en totes les escoles hi ha una bandera francesa; la guillotina. Més o menys hi estic d’acord, tot i les ironies.

Ara ve Catalunya. L’independentisme català sí que ho ha sabut fer, ha creat un relat propi (basat en realitat o ficcions, com tots els relats nacionals) que l’ha gent s’ha cregut. Els jóvens tenen fe, esperança en el futur. Conseqüència: en deu anys la cosa haurà quallat, però per a pitjor. Pum: nou titular i deu minuts més de publicitat. Per a no aclarir res, perquè en aquest cas ja estava tot dit. L’independentisme català (de moment no hi ha estat) ha estat capaç de crear un relat propi (que inclou, entre altres, carregar-se el feudalisme i la monarquia), aconsegueix que els seus jóvens tinguen fe, esperança en el futur. És a dir, tot allò que Pérez Reverte troba que, per desgràcia, l’estat espanyol no ha sabut fer, això que li falta a Espanya per a ser un estat completament collonut (el clima i la gent els té). Doncs resulta que l’independentisme català ho ha aconseguit, però en aquest cas serà per a mal. Com quedem? Mal per a qui? Una estona pegant-li voltes fins que  m’il·lumina el gran pensador Cañizares: la Unitat d’Espanya és cosa de l’Esperit Sant. Així ja ho entenc. Els catalans potser aconseguiran un relat propi, fe, esperança en el futur, il·lusió, però llençaran a perdre un bé superior, infinitament superior: la Unitat d’Espanya. Entre Pérez Reverte i Cañizares m’ho han deixat clar. A veure com s’aclareixen entre ells per a la cosa de la guillotina. 

dijous, 28 de setembre de 2017

CÍRCULOS VIRTUOSOS

CÍRCULOS VIRTUOSOS

Yo quisiera decidir
però introduciendo un cambio.
No metas cambio silario
que está la guardia civil.
¿Por qué no votamos?
Porque ellos no quieren
¿I por qué no quieren?
Lo dicen las leyes
¿Quien puso las leyes?
Las pusieron ellos
¿Por qué las pusieron?
Pa que no votáramos.
Eso mismo fue
lo que yo le pregunté.
¿Por qué no votamos?


Yo quiero bailar un son
i dice Santamaria,
yo de tu no bailaria
porque está triste Rajoy
¿Por qué está tan triste?
Porque habla muy poco
¿Por qué  habla tan poco?
Pues no sabe lenguas
¿I por qué no aprende?
Pues no quiere hablarlas.
¿I por qué no quiere?
Porque está muy triste.
Eso mismo fue
lo que yo le pregunté
¿Por qué está tan triste?

dissabte, 15 de juliol de 2017

inhumà

No conec res més humà que les coses que els humans qualifiquem d'inhumanes.

arrogància i providència

L’eterna dualitat  humana, la lluita entre el bé i el mal, podria  tindre (no he dit “té” per hostilitat al dogma) el seu origen en els gens, és a dir que, segurament, està escrita en suggeridors renglons espirals, i no pas en cap llibre ni làpida inspirats per un alé diví. La vida, després de més de quatre mil milions d’anys d’evolució, ha arribat en aquest estadi en què ens trobem els humans, i ho ha fet a través d’una barreja equilibrada d’atzar i de viabilitat. En el procés ens han acompanyat milions d’espècies tan viables com la nostra i n’han desaparegut molts altres milions que també havien estat viables fins que van deixar de tenir l’atzar a favor, algunes molt pròximes a la nostra. Som egoistes perquè ho hem de ser, perquè la selecció natural ha agafat aquest camí i ha resultat reeixit, i som altruistes per la mateixa raó. L’altruisme i l’egoisme, el bé i el mal, el vici i la virtut, formen part de la nostra pròpia essència i la seua exacta combinació és la clau del nostre èxit com a espècie. Sense ells no seríem ací (o, si ho preferiu, seríem una altra cosa). L’arrogància, que segurament també és connatural amb la nostra fòrmula genètica, ens fa pensar que som una espècie diferent, superior a les altres, una espècie elegida. I això, ens agrade o no, també forma part del nostre èxit genètic. Com podria formar del nostre fracàs futur si no som capaços de desenvolupar-ne mecanismes de correcció. El canvi climàtic o escalfament global ens condueix inexorablement cap a la major catàstrofe mai viscuda per la humanitat moderna. I això no és, a hores d’ara, un fet opinable, sinó una evidència que comparteixen la gairebé totalitat dels científics del món, basada en milers de dades objectives i, perdoneu, irrefutables. El millor del cas, diuen els experts, és que es podria evitar, i el pitjor del cas és que, ara per ara, una majoria dels qui en tenen la clau no ho volen fer. Pensen que n’eixirien perdent, i potser és veritat a curt termini, però no ho és pas a llarg termini. Confiem il·limitadament en les nostres possibilitats o en la providència, i ens limitem a mirar-ho amb una estranya passivitat. El nostre cervell està programat per a reaccionar davant el perill immediat com a individus, i també davant el perill, immediat, contra la nostra tribu, però no ho està per a perills a llarg termini contra un enemic que no té cap ni peus... Tal vegada quan els efectes siguen més evidents? El problema és si llavors no serà tard.