L’eixida de la lluna plena sol ser espectacular, sobretot si es produeix sobre un paisatge interessant. Normalment fa la impressió que en aquell moment la grandària de la Lluna és major que quan es troba enmig del cel. Però aquest canvi en les dimensions del nostre satèl·lit és només aparent, és a dir, es produeix en el nostre cap, però no pas en la realitat. Si en voleu fer una prova, n’hi haurà prou que fotografieu la lluna plena immediatament després de l’orto (eixida de l’astre) i tornar-la a fotografiar quan es troba solitària enmig del firmament. Després compareu les fotografies i veureu que el diàmetre de la Lluna és el mateix.Per què nosaltres la percebem de diferent grandària és molt fàcil d’explicar. Quan surt sobre l’horitzó, la podem comparar amb objectes quotidians (arbres, edificis, etc.) Si aquests objectes es troben a certa distància, els veiem petits comparats amb la Lluna i, en conseqüència, ella ens pareix molt gran. Per contra, quan la Lluna es troba sola enmig del cel, no la podem comparar amb res i, doncs, no es produeix l’efecte psicològic augmentatiu. És una mica com aquelles fotos que ens fem con si sostinguérem la Torre Inclinada de Pissa. Segons la distància relativa entre els objectes que fotografiem, varia la percepció de les dimensions d’aquests objectes.Normalment el cine utilitza aquests efectes per a crear diferents efectes dramàtics. Hi ha infinitat d’escenes cinematogràfiques amb la silueta d’un personatge (un indi americà, per exemple) retallada sobre un fons lunar. En la fotografia adjunta s’observa l’eixida de la Lluna per darrere del Benicadell. La fotografia està feta amb un telescopi des d’uns tres o quatre quilòmetres de la serra, per la qual cosa la dimensió dels arbres i arbustos del fons respecte a la Lluna és molt petita. Això produeix aquest efecte tan espectacular que no es pot veure a simple vista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada