dilluns, 24 de juliol de 2017

Ofegats

Això de Dios aprieta pero no ahoga no li ho sentit mai a un ofegat

dissabte, 15 de juliol de 2017

inhumà

No conec res més humà que les coses que els humans qualifiquem d'inhumanes.

arrogància i providència

L’eterna dualitat  humana, la lluita entre el bé i el mal, podria  tindre (no he dit “té” per hostilitat al dogma) el seu origen en els gens, és a dir que, segurament, està escrita en suggeridors renglons espirals, i no pas en cap llibre ni làpida inspirats per un alé diví. La vida, després de més de quatre mil milions d’anys d’evolució, ha arribat en aquest estadi en què ens trobem els humans, i ho ha fet a través d’una barreja equilibrada d’atzar i de viabilitat. En el procés ens han acompanyat milions d’espècies tan viables com la nostra i n’han desaparegut molts altres milions que també havien estat viables fins que van deixar de tenir l’atzar a favor, algunes molt pròximes a la nostra. Som egoistes perquè ho hem de ser, perquè la selecció natural ha agafat aquest camí i ha resultat reeixit, i som altruistes per la mateixa raó. L’altruisme i l’egoisme, el bé i el mal, el vici i la virtut, formen part de la nostra pròpia essència i la seua exacta combinació és la clau del nostre èxit com a espècie. Sense ells no seríem ací (o, si ho preferiu, seríem una altra cosa). L’arrogància, que segurament també és connatural amb la nostra fòrmula genètica, ens fa pensar que som una espècie diferent, superior a les altres, una espècie elegida. I això, ens agrade o no, també forma part del nostre èxit genètic. Com podria formar del nostre fracàs futur si no som capaços de desenvolupar-ne mecanismes de correcció. El canvi climàtic o escalfament global ens condueix inexorablement cap a la major catàstrofe mai viscuda per la humanitat moderna. I això no és, a hores d’ara, un fet opinable, sinó una evidència que comparteixen la gairebé totalitat dels científics del món, basada en milers de dades objectives i, perdoneu, irrefutables. El millor del cas, diuen els experts, és que es podria evitar, i el pitjor del cas és que, ara per ara, una majoria dels qui en tenen la clau no ho volen fer. Pensen que n’eixirien perdent, i potser és veritat a curt termini, però no ho és pas a llarg termini. Confiem il·limitadament en les nostres possibilitats o en la providència, i ens limitem a mirar-ho amb una estranya passivitat. El nostre cervell està programat per a reaccionar davant el perill immediat com a individus, i també davant el perill, immediat, contra la nostra tribu, però no ho està per a perills a llarg termini contra un enemic que no té cap ni peus... Tal vegada quan els efectes siguen més evidents? El problema és si llavors no serà tard. 

diumenge, 12 de febrer de 2017

viva españa!

A Espanya no ha hagut de ressuscitar el feixisme perquè mai no s’havia mort. Tots sabem que el racisme i la xenofòbia espanyols estan ben vius i voten el PP. I això no és necessàriament una cosa dolenta. En alguna part, a dins del nostre ADN, hi deu haver escrita la por a la diferència i prescrit el desig d’eliminar-la. Per això en alguns llocs on el feixisme havia quedat exclòs de la vida política (o s’hi mantenia de forma residual) la xenofòbia ha acabat experimentant un renaixement fulgurant. A Espanya, gràcies al PP, no. I no perquè l’ ADN espanyol siga diferent, sinó perquè el feixisme sempre hi havia estat. Això sí, maquillat i ensinistrat per aquesta dreta “moderada”, capaç de discursos democràtics impecables, d’un europeisme modern i integrador, de mostrar-se, en definitiva, com un partit demòcrata-liberal-occidental, a l’estil dels alemanys o els francesos, i, miraculosament, aglutinar el vot feixista. Gràcies siguen donades, doncs, al paper moderador del PP.

Ara bé, heu de comprendre que perquè un gos rabiós no mossegue, no hi ha res com tindre’l ben alimentat. I en això el PP ha tingut sort. Mentre altres han de buscar-se un enemic exterior, Espanya el té a casa. Tot allò que no és castellano rancio, és sospitós d’antiespanyol.  Així, quan la caverna se li revolta, el PP li amolla la carnada. I ja sabeu quin és l’aliment que assadolla com cap altre la jama feixista espanyola,  el que l’eleva a l’èxtasi patriòtic: la carn infecta i traïdora de catalans, o de qualsevol cosa que se li assemble.